Per fi el nostre estimat i rebel Michael Kiske ens acarona les oïdes amb un tros de disc (per al meu gust, el millor de l'any), que farà les delícies dels amants del AOR i de bona part del món heavy que tingui un mínim de criteri.

Ens trobem amb un disc que sí, és AOR, però bastant canyero, sobretot la cançó "Cross the Line", amb una producció excel·lent a càrrec de Dennis Ward, també compositor de gairebé tots els temes de l'àlbum.

Pel que sembla i segons les entrevistes, aquest disc el va gravar Kiske sense assajar ni amb el grup, és a dir, un va escriure les cançons, li van passar la base i vinga!, a gravar s'ha dit... La veritat és que sembla que existeixi una compenetració total entre els músics (gairebé tots de Pink Cream 69) i el propi Kiske. La VEU ens deixa atònits amb la dolçor del seu to, la seva potència, les seves variacions tonals, el seu excel·lent vibratto i la seva cadència... si ho amanim amb un grup que duu anys en els escenaris, que coneixen el seu instrument millor que la seva mà i que el fan sonar com els mateixos déus, no ens queda més que felicitar-los per un gran disc que... segons paraules de Kiske, els ha quedat "un xic massa canyero" per al seu gust... cosa que no crec que opinin els seus milers de fans... almenys a mi em sembla perfecte.

Kiske s'ha guanyat poder fer 3 discos més de poppie amb aquest disc... això si, després d'això, hauràs de superar-te amic... i no ho tindràs fàcil!

Jorge V.