Acabarem per boicotejar qualsevol treball que aparegui amb la frase promocional “primer treball en solitari del cantant/guitarra/líder de… “. Si la esperança de vida de la mosca és de en prou feines d’uns mesos, la del nostre interès per aquests treballs està davallant a dècimes de segon. I no és que el cantant dels majestuosos Nevermore hagi publicat una col·lecció de temes que plagiïn a la seva banda de tota la vida, hagi decidit donar-los-hi vida als temes que mai varen veure la llum, per raons obvies, amb el grup que li paga les factures, o hagi abaixat tant el llistó que ens vinguin ganes de apedregar-lo al cim del pròxim escenari al que pugui, però les comparacions amb el que ha publicat amb una dels més genials grups de la història del metal són insultants. I això que Warrel ha decidit donar-li barra lliure a la seva vessant més heavy, deixant de costat els frasejat més guitarrers més thrashers, però el cementiri està ple de gent amb bones intencions. No ho comparem amb la pedra filosofal del gir de 180 graus que varen practicar Nevermore a “Dead Heart In A Dead World”; hi ha un límit en el greuge.
A part de la versió de “Lucrecia My Reflection” dels Sisters Of Mercy i de la aparició estel·lar, per variar, del exTestament entre molts, James Murphy a “The Day The Rats Wents To War” poc hi ha que destaqui en una exhibició, i ja ens cansa que sigui tan quotidià, d’impotència argumental fora del ventre de la banda mare.

Devi