Després de donar-los un immerescut "pot millorar" amb el seu anterior disc, he de reconèixer que em vaig precipitar i que era un disc que necessitava més escoltes que els seus anteriors, més treballat, i d'on, una vegada transcorregudes aquestes escoltes, van acabar en els meus recopilatoris tantes o més cançons que de cds anteriors.
Així doncs, aquesta vegada m'ho he pres amb un xic més de calma, per reconèixer que novament, igual que la gent en els seus concerts, són incapaços de quedar-se quiets i de repetir un mateix so d'un disc al següent.
Amb aquest "Dead New World" el que fan Ill Niño és "desproporcionar-nos" la seva música, és a dir, els temes canyers encara són més potents, i els melòdics cada vegada ho són més. I tot i així, escoltes els temes més potents seguits dels més melòdics, amb una proporció entre potència, melodia i percussions tribals totalment diferents, però que totes elles segueixen sonant a Ill Niño, potser sent una de les poques bandes que ha aconseguit que amb una base rítmica de metall extrem o amb una d'un mig temps, amb veus melòdiques o amb veus guturals, en la proporció que sigui, segueixen sonant a Ill Niño.
Estaríem davant el cas oposat d'uns Lordi, que tenen una fórmula concreta que, o repeteixen, o no són capaços de trobar cap altra proporció entre els elements que resulti en cançons atractives. Suposo que això succeeix perquè la música d'Ill Niño no és cap fórmula calculada i prefabricada, la fórmula consisteix en la música que els agrada, i coincideix que la música que els agrada fer, és la que ens agrada escoltar a nosaltres, i aquest "Dead New World" no és cap excepció. És més agressiu, és més directe, té menys espanyol, però segueix sent Ill Niño i Ill Niño segueixen estant en forma.

Lluís